Deixa un comentari

Llesques de pa torrat


Amb aquest onada de fred siberià, més o menys tolerada depenent de la comarca, val la pena recordar un petit plaer com és una bona torrada. Una llesca de pa tallada a ma, torrada amb foc de llenya i una mica d’oli d’oliva, pel meu gust amb un gra d’all refregat i una mica de sal. Si és amb foc a terra en un entorn agradable i per esmorzar, ja ho considero immillorable, em recorda la meva infantesa quan per berenar també menjàvem torrades amb oli i sucre.
Tot plegat però, no vol dir que no les puguem acompanyar amb alguna cosa més consistent i un bon vi de la terra.

Però trobo que en Josep M. Espinàs ho explica molt millor a Del rebost i de la taula.
“Jo em considero “marcat” per una infantesa, i una adolescència, presidides pel pa amb oli. N’he menjat molt, i no me n’he cansat. Amb quina satisfacció he repartit el rajolí d’oli per la llesca, i després he premut la llesca en tots els sentits perquè l’oli impregnés el màxim volum de pa… i absorbís les engrunes de sal. I quants de plats no he escurat, amb un rigor i una perfecció que, si en comptes d’aplicar-los al pa amb oli els hagués dedicat a qualsevol feina, avui seria una persona admirada pel seu treball.
“Encara avui dia, sovint, menjo pa amb oli, i a vegades després d’haver fet els honors a un plat important; no es tracta pas d’un cas de gana, i per això penso que pot ser el que en diríem una “fixació” infantil, el gust de retrobar una solidesa elemental.”

I en Narcís Comadira, a Fórmules magistrals o acaba de reblar.
“Hi ha a qui li agrada torrat. Això ja no és exactament pa amb oli. Això és una torrada amb oli, que és una sofisticació i que és excel·lent i que, a més, admet ja el luxe gloriós de l’assumpte, que és fregar-hi amb una certa displicència un gra d’all o refregar-l’hi amb violència, segons els gustos o els estómacs o les obligacions socials a què ens vegem condemnats en les hores següents al requisit.
“La barreja aromàtica de l’all i l’oli i el pa calent, el granet de la sal que la llengua dissol, la musiqueta del cruixir de la torrada, tot fa un conjunt d’una confortabilitat extrema. Si la torrada, a més, l’hem feta al caliu i ens la mengem a la vora del foc, si tanquem els ulls i una mica de fum de la llar se’ns posa a la pell i fem aquella olor que en diem de gitano, llavors podem retrocedir al fons de totes les nostres arrels medievals, a l’època fundacional d’aquest país, quan Oliba, cavalcant d’aquí i d’allà, fundava monestirs, renyava la seva germana o s’empescava els seus sermons, encara en un llatí prou estilísticament ambiciós.”

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: