Deixa un comentari

El raïm de cap d’any


Que voleu que us digui, a mi els raïms de Cap d’Any m’ennueguen, tant si són pelats, sense pelar, sense grana, envasats o espremuts, tant se val. I sembla que l’origen d’aquesta tradició és a Madrid, tot i que les tradicions quan les hem adoptat ja són part del nostre corpus de costums. Malgrat tot us desitjo un millor 2012, ens caldrà.

El costum de celebrar el canvi d’any menjant quelcom es remunta a l’Imperi Romà i, d’una manera en particular, al culte relacionat amb el déu Janus, que era una deïtat bifront (lluïa dues cares, una era la d’un jove i l’altra, la d’un vell). Així, els romans entre ells s’oferien mel, dàtils i figues, aliments dolços, en definitiva, per tal que l’inici de l’any nou també fos dolç i els permetés, alhora, oblidar els disgustos de l’anterior. Aquest costum arrelà ben aviat a Europa, on, amb la mateixa finalitat, les persones s’oferien mútuament llenties, que asseguren que propicien la prosperitat econòmica, com encara es fa a molts llocs d’Itàlia.

La primera referència escrita sobre els dotze raïms apareix en la Nit de cap d’any de 1895,en aquesta data va ser el President del Consell de Ministres qui va acomiadar l’any 1895 amb raïms i champagne. L’origen de la tradició de menjar els raïms té un precedent, un bàndol municipal de l’alcalde de Madrid, José Abascal i Carredano, al desembre de 1882 per la qual s’imposava una quota d’1 duro (cinc pessetes) a tots els que volguessin sortir a rebre als Reis Mags, una tradició que servia d’excusa per ridiculitzar la nit de reis a alguns forasters que arribaven aquests dies i a els qui se’ls feia creure que calia anar a buscar als Reis Mags la matinada del 5 de gener que s’utilitzava para, a més de burlar-se d’aquests ingenus, per beure i fer quant soroll es volgués. Amb aquest bàndol José Abascal va llevar la possibilitat als madrilenys de gaudir d’un dia de festa on es permetés gairebé tot. Això, al costat del costum de les famílies acomodades de prendre raïms i xampany en el sopar de Nit de cap d’any va provocar que un grup de madrilenys decidissin ironitzar el costum burgès, acudint a la Porta del Sol a prendre els raïms al són de les campanades. Aquests són els antecedents que van donar lloc a aquest costum.

L’inici d’aquesta tradició espanyola comença, no en 1909 com es creu, sinó, almenys, al desembre de 1896 en la Porta del Sol madrilenya. La premsa madrilenya ja comentava al gener de 1897:”És costum madrileny menjar dotze raïms en donar les dotze hores en el rellotge que separa l’any sortint de l’entrant”. A l’any següent la premsa animava a aquesta tradició amb un article titulat “Els Raïms miraculosos”. La tradició marca prendre els dotze raïms als peus del rellotge de la Porta del Sol, però aquesta tradició va provocar tant interès que ja en 1903 els raïms també es menjaven a Tenerife i a poc a poc es va ser ampliant a la resta d’Espanya , encara que la tradició marca que han de prendre’s a la Porta del Sol.

Per altra banda, també Joan Amades conta -a les pàgines del Costumari Català, editat per primera vegada l’any 1950-, que “els nostres avis creien que menjar raïm per Cap d’any portava riquesa i gran ventura econòmica”. D’aquí ve, per cert,  el conegut refrany “Menjar raïms per Cap d’any/ porta diners per tot l’any”. I per això, Amades diu que, a les contrades vinateres, guardaven raïms amb gran cura, per tal de poder-ne menjar l’1 de gener. En cap lloc, però, ni ell ni en Capmany fan esment d’un costum que, tant a Catalunya com a la resta de l’Estat espanyol, ha esdevingut popularíssim. O sigui, el de menjar dotze grans de raïm, mentre sonen les dotze campanades de la nit de Cap d’any, anunciadores del traspàs d’un any a l’altre, amb la creença, per part de gairebé tothom, que això porta sort.

Una altra versió de l’origen d’aquest costum és que fou inventat el 1909, pels agricultors valencians, segons altres fonts foren catalans, que tingueren un excedent de collita de raïm i temeren que, en arribar a finals de desembre, n’haurien de llençar la meitat a les escombraries. Davant d’aquesta preocupant situació, no se’ls ocorregué res més que engegar una campanya en pro de “els raïms de la sort”. I així, aquest invent -que ja debutà amb cert èxit- s’anà escampant, de mica en mica, per tot l’Estat espanyol, aprofitant el fet que hi ha moltes persones de bona fe (diguem-m’ho així), que solen “empassar-se” tot allò que, per més estrany que sigui, hom els diu.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: