Deixa un comentari

El Butano


Recuperem un article publicat a la revista Parlem de Sarrià el 2006 on Francesc Ramió Vila glosa el Butano, aquell popular vi gasificat.

Quan ets petit, les coses que passen al teu entorn, malgrat pertànyer a la teva vida familiar i mes pròxima, si no t’incumbeixen directament, sovint, per dir-ho d’una manera familiar, et rellisquen i semblen que no són teves, i no és fins que passat un temps, fent un exercici de memòria, que descobreixes que les tens ben clares i presents i això és el que m’ha passat, en intentar rememorar com va començar l’aventura del meu pare i el “butano”, així era com es coneixia popularment pels nostres voltants el vi gasificat que va fer el meu pare.

A Barcelona el coneixien, en unes zones, com el “champañillo” o altres zones “el xampanyet “.

Als anys 50, no era precisament una època de bonança econòmica, i tothom havia d espavilar-se molt per tirar endavant, malgrat que com que faltava de tot, amb imaginació i treball, molt de treball, hi havia oportunitats per tirar endavant i poder-se’n sortir.

I és en aquests anys que el meu pare, portat per un afany de tirar endavant i per una curiositat d’experimentar, que tenia una màquina de fer sifons i gasoses, se li va acudir gasificar vi i fer un una espècie de xampany, en aquella època encara no s’estilava el terme cava, referint-se a un producte acabat de vi amb gas.

La novetat no era el producte, que ja existia al mercat, sinó la presentació, vi gasificat envasat en ampolles de gasosa, que permetia que si no s’acabava en un dia, a l’estar ben tapat amb el tap a pressió de porcellana blanca i arandela de goma, aguantava el gas molts dies.

Com tots els principis, va costar arrencar, però poc a poc es va anar estenent el consum del vi, i va tenir gran acceptació, sobretot en les capes més populars de la població .

I és en aquest entremig que a l’any 1959, juntament amb altres dos vinaters de Girona, el Sr. Josep Salart i el Sr. Pere Pagès, que no varen veure clar la unió de tots el vinaters de la província per fer una única central envasadora de vi conjunta, varen tirar endavant l’aventura de fer una envasadora de vins (aquella època dits comuns) i el llançament més estès del vi gasificat, que en poc temps va passar a ser el producte estrella.

En la preparació eren molt rigorosos, pel que feia al vi, que era blanc del Penedès, del mateix tipus del que s’elaborava el xampany, i la rigorositat també s’estenia en el que hi posaven, que era mistela, que servia per donar un gust diferent i un punt més dolç que el cava. En el cava, aquest afegit és conegut com a licor d’expedició, o sigui el que li donaria el “buquet” diferenciador.

Poc a poc es va estendre el costum de servir-lo a copes en els bars, i la manera més popular de demanar-lo era “posem un butano”. Lentament aquest costum va sobrepassar Girona i va arribar a Barcelona i així va ser com en un conegut bar del carrer Montcada, prop del museu Picasso, concorregut per molta gent coneguda de mitjans artístics, es va posar de moda el Xampanyet.

Fet que va ser recordat, anys mes tard, en un establiment del Maremàgnum de Barcelona, que explicaven en un “grafitti” el naixement i procedència del xampanyet .

Recordo que quan les fires de Girona es varen traslladar de la Gran Via a la Devesa, diversos anys seguits varen muntar un estand en el certamen, tal com es deia en aquella època, i el decorador va ser el Sr. Varés, que ja havia fet també el disseny de diverses etiquetes per a diferents tipus de vi.

El Sr. Varés era un personatge molt polifacètic, que havia dirigit pel·lícules, era dibuixant i dissenyador gràfic, entre altres coses.

Poc a poc varen aconseguir que molta gent, que era habitual consumidora de vi, es passés al vi gasificat, sobretot moltes persones que venien de l’emigració i que tenien el costum del got de vi, per cert, gairebé única beguda consumida al bars populars de l’època, la qual cosa ha fet que molta gent sigui al cap dels anys habitual i entusiasta consumidora de cava, pel bé del país i en especial pel sector vinícola del Penedès .

En passar els anys i pujar el nivell econòmic de la gent, els costums varen anar canviant, i el consum va disminuir al passar a consumir, la majoria, cava i preferentment brut, o sigui amb un nivell de sucre molt baix, i canviar el consum de vins corrents per vins amb denominació d’origen i catalogats per anyades, collites, i fets amb diferents varietats de raïms.

Aquesta és, resumint molt, la petita aventura de VIPRASE, que passejava el nom de Sarrià arreu en les seves etiquetes. Per al meu pare l’aventura va acabar al jubilar-se, ja que es va vendre la seva part als altres socis.

No voldria acabar sense tenir un record per en Josep, l’Àngel, l’entranyable “Anica”, la Pilar, en Quimet, en Laudino, i especialment en Pitu, i tants altres que no recordo, però que varen fer costat d’una manera o altre al meu pare, i que el temps ha fet que només quedi el regust dels bons moments passats plegats.

 A la meva mare, que és qui més troba a faltar el meu pare, després de fer-li costat més de 60 anys.

Francesc Ramió Vila

Parlem de Sarrià

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: