Deixa un comentari

La mona de Pasqua


El dilluns de Pasqua es regalaran milers de mones seguint un costum que segueix molt estès entre les famílies catalanes
Arriba la mona, la tradició pastissera més arrelada,
Malgrat que algunes festes s’han deixat de celebrar a Catalunya els últims anys, el calendari continua conservant alguna data en vermell. Una d’aquestes és el dilluns de Pasqua, també conegut amb el nom de ‘dia de la mona’, quan, com marca la tradició, el padrí regala al seu fillol o fillola aquest característic pastís on la xocolata té una presència important.

Mones no se’n deixen de comprar per crisi que hi hagi. “Si de cas el que disminueix és el pressupost. I nosaltres ja també tendim a fer la peça més petita per poder així ajustar un preu de manera que a partir de 20 euros ja pots trobar mona”, ens explica Jordi Garcia, pastisser de Camprodon. Aquesta tradició està tan arrelada que la segueixen fins i tot força dels (escadussers) restaurants d’alta volada que no tenen el dilluns de dia de descans setmanal: Via Veneto, per exemple, tots els dilluns de Pasqua, tant per dinar com per sopar, de postres té mona. I la mona ja la fan amb una exagerada desproporció d’ous de xocolata perquè n’hi hagi un de sencer per cada tall de pastís.

Resulta curiós de notar com, per alguna raó, hi ha tradicions pastisseres que ens neguem a modificar massa o gens -pensem en el tortell de Reis- mentre que en d’altres estem oberts als canvis més radicals, cas de la mona de Pasqua. Però aquesta obertura de mires coexisteix amb el manteniment de la mona més antiga de totes. El que passa és que aquesta última, és a dir, el senzill tortell de farina, llevat, mantega, ous, sucre, un pensament de sal i raspadura de llimona i amb tres o quatre ous durs clavats per sobre, s’ha tornat tan rara que moltes pastisseries només l’elaboren per encàrrec.

També s’encarrega la mona de disseny, feta per encàrrec; hi ha qui en porta un croquis de com la vol dibuixat en paper, hi ha qui ho explica de paraula i, últimament, hi ha també qui lliura a la pastisseria una fotografia però no perquè l’artesà la converteixi en figura tridimensional de xocolata sinó perquè l’estampi al pastís amb una màquina impressora que van començar tenint a can Escribà com a gran raresa i ara ja és normal trobar-la arreu. La tendència dels temps és a anar eliminant el pastís: cada cop més la mona no és el pastís culminat amb una figura sinó la figura en si i prou, circumstància que afavoreix la logística tant de l’establiment com del client (no cal fer la compra el mateix dia). Encara que naturalment el format més habitual, pastís amb figura, continua sent l’hegemònic. El Gremi Artesanal de Pastissers de Girona ha fet saber a la Gastroteca que, entre unes mones i les altres, al seu àmbit territorial es calcula un mitjana d’unes 700 mones venudes per pastisseria: “Les més petites potser en faran 100 o 150, però les d’una dimensió estàndard es belluguen entre les 500 i les 1.000. Tenim la competència de les grans superfícies, però al client català li agrada el tracte personalitzat i la confiança que només li dóna la pastisseria de tota la vida. A banda que la gran superfície no ofereix pastís fresc i allà les figures són les que són, els nens no poden triar i remenar d’un cabasset per escollir quina volen”.

Les figures que culminen la mona poden ser comestibles o no mentre que les que constitueixen la mona en si són de major dimensió i solen ser de xocolata. Una xocolata que els gustos de la mainada van fer-la tendir a ser blanca, o amb llet, en detriment de la negra. Encara que, naturalment, mercès al concurs de colorants vegetals, l’aspecte extern serà blau si es tracta d’un barrufet, verd si es tracta de l’Increïble Hulk. El leit motiv de les figures, siguin mengívoles o no, varia segons l’any però el normal és que es tracti d’alguna icona de moda entre els infants. Quan les sèries de dibuixos emeses per televisions catalanes gaudien d’un predicament hegemònic a casa nostra, els seus protagonistes eren presents a la mona: cas de les tortugues Ninja, cas de Bola de Drac. Avui dia les sèries més seguides són de canals estatals i, per paradoxal que resulti, els seus referents són els que trobem en aquesta tradició tan catalana. Enguany la figura que rivalitzarà en presència a les mones amb Leo Messi serà Bob Esponja seguit de lluny pels Gormitis i les formigues Trancas i Barrancas.

Però d’un temps ençà la pastisseria catalana coneix d’una creativitat que afavoreix una darrera moda, que fuig de referents mediàtics o futbolístics i es concreta en deixar que decideixi libèrrimament l’artesà. I aquest fet ha comportat quelcom interessant per al sector des del punt de vista del negoci: el costum era que el padrí regalés la mona fins que el fillol arribava als setze o divuit anys, a partir dels quals l’obsequi es convertia en diners o simplement desapareixia. Això també està canviant. Els nous dissenys de mona atrauen un públic menys definit generacionalment. L’autor de l’Ou Atòmic, Oriol Balaguer, ho reconeix: “Ens vénen a comprar mones parelles joves o grups d’amics en la vintena, en la trentena o de més edat i tot, persones de gustos bastant avanguardistes que arriben sense cap idea preconcebuda. Només es diuen: “Anem a veure quina una n’ha feta aquest any l’Oriol per aquest dia de la Mona!”.

http://www.gastroteca.cat/

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: