Deixa un comentari

El salpàs: un ritual de protecció de les cases pairals catalanes


D’entre les pràctiques litúrgiques relacionades amb la Setmana Santa, en desús en els últims temps, hi ha el ‘salpàs. Salvador Alsius, a la seva obra Hem perdut l’oremus, petita enciclopèdia de la cultura catòlica defineix aquesta manifestació com la “benedicció de les cases amb aigua i sal durant el temps pasqual (1)”.

El mateix autor explica que el seu origen cal cercar-lo en la pasqua jueva i que es realitzava a partir de la sal que els mateixos devots aportaven. Per la seva banda, Salvador Vilarrasa, en relatar la vida a pagès del Ripollès, en deia que “començava el diumenge de Rams a la tarda, continua el dilluns i acaba el dimarts de Setmana Santa al dematí, havent seguit totes les cases de la Parròquia (2)”.

El ritual, segons Antoni Pladevall, comptava que es “beneïa la sal posada en un plat amb una candela al mig i, un cop barrejada amb aigua beneita, s’hi aspergien les portes i les quadres del bestiar (3).” Vilarrasa, en fer referència a les terres ripolleses, explicava que anaven de casa en casa el rector amb l’acompanyament del campaner que l’ajudava i duia els estris necessaris [el roquet (*), l’estola i un boix] i que en arribar a cada casa “la gent els donen el Déu vos guard i si hi ha mainada besen la ma al senyor Rector.

Damunt la taula de la sala hi ha preparat un plat amb sal i una candela plantada al mig” i continuava dient que “el rector es posa el roquet i l’estola i fa l benedicció, acabada la qual el campaner tira la sal a l’escudelleta i una mica d’aigua, tirant també aigua al rentamans per mullar el llindar de les portes amb el boix i allavors el capellà agafant una cullerada de sal molla la tira en el punt del llindar que ha ruixat el campaner quedant-lu així la sal enclastada” per concloure narrant que “acostumen a posar sal per la porta grossa d’entrar i en van posant en totes les demés que els hi diuen, com seran les de les corts de les vaques, eugues, porcs, etc. A dalt –afegeix- ne solen posar a la porta del cap d’escala, cambres i sobre tot al faldar de la xemeneia, que és el lloc on perilla més de baixar les bruixes (4)”; finalment, es beneïa el mateix bestiar.

Els elements que formaven part del ritual tenien unes propietats especials de protecció davant les calamitats o malalties, antigament mal enteses o científicament gens verificades. Pladevall indica que “era costum també de donar a menjar la sal sobrant al bestiar i l’aigua beneita a la mainada; hom creia que així restaven protegits contra malures o malalties (5)”. I Vilarrasa relatava com les cases disposaven d’estris “amb aigua per beneir, en més o menys quantitat, segons la fe que tenen d’usar-ne per les malalties de la gent o del bestiar i en dies de mal temps en tiren, com fent ‘espergis’ per les finestres. Així és que en moltes cases no es contenten amb una ampolla ni un barral sinó que n’hi posen per beneir, fins galledes i perols (6)”. I Alsius encara afegeix que “l’aigua es feia beure a les criatures que quedaven així protegides contra les malalties (7)”.

En referència als donatius que feien les cases per pagar aquesta protecció que rebien, Pladevall, a la Gran Enciclopèdia Catalana detalla que “als Països Catalans, en les poblacions petites, sobretot pageses, el salpàs anava acompanyat de tot un costumari sobre els verals de masos, llocs on menjava el capellà i acompanyants, i donatius, normalment una o més dotzenes d’ous, segons la categoria de les cases (8)”; en el mateix sentit, respecte aquesta mateixa tradició, esdevinguda fa anys a Manlleu, Josep M. Gasol esmenta que “la cerimònia sagramental, acompanyada de la benedicció del bestiar domèstic i de treball, sol ésser recompensada amb ous (9); i Salvador Vilarrasa precisava que “per paga les cases grosses donen una dotzena d’ous i les petites mitja dotzena (10)”.

Acompanyant aquesta tradició també hi havia la de col·locar, fixades a les portes de les cases, creus fetes amb fulles de palma beneïda el Diumenge de Rams. La revista manlleuenca El Record, editada amb motiu de Setmana Santa entre 1917 a 1971, donava testimoni que “les masies del nostre terme acumulen, any darrera any, les simbòliques creus que el temps asseca i desfà (11)”. Aquesta i altres manifestacions venien a significar que no fa pas molts anys i en alguns llocs encara ara, malgrat totes les invocacions religioses pròpies de la litúrgia cristiana, seguia perdurant, en l’inconscient col·lectiu, una credulitat més pròpia de la superstició que de la religió oficial.

http://devocioteca.blogspot.com/2009/04/el-salpas-un-ritual-de-proteccio-de-les.html

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: