El Rebost de Besora

Estem a la segona setmana de Quaresma i hem trobat una bona pensada menjar bacallà.
Per tant ens hem arribat a l’hostal de Santa Maria de Besora perquè diu que és el rei del bacallà.
Ens han servit un plat de bacallà cruixent i melós amb samfaina, acompanyat de cigrons i carxofes; bo, ració generosa, cafè i copa, tot plegat a un preu molt adequat.
Cal destacar que la carta d’esmorzars és llaminera, tenen morro i orella, xoriços amb ous ferrats, tripes… El Rebost és de caràcter casolà, tant la cuina com el tracte amable dels propietaris.

Cal pelar o no el fuet?

Fa uns dies La Vanguardia, de la ploma de Cristina Jolonch, obria el debat sobre si cal pelar o no el fuet, de fet tots els embotits. La cosa no dóna per molt, ara, permet passar l’estona, això si.
Tot i que l’autora només es refereix a productors i artesans d’Osona, el que considero una visió molt tòpica, recupero les opinions dels professionals, tots ells reconeguts, perquè tothom prengui la decisió que més li convingui.
Personalment sóc del parer de no pelar-lo sempre que el considerem de confiança i que cal menjar-los secs.
Tenim la sort que cada comarca compta amb especialitats i varietats d’embotits originals i ben elaborats segons la tradició, i amb productors que també innoven seguint els gustos canviants dels consumidors.

Tripa natural o sintètica

FIBRAN, un dels grans productors mundials de tripa es troba ubicat a Sant Joan de les Abadesses, des de 1953 ha desenvolupat mes de 40 productes per els fabricants d’embotits, molts d’ells perfectament comestibles.

Per Daniel Céspedes, president de l’Associació Espanyola de Tripa Natural AETRIN, l’origen del debat es troba en què els consumidors desconeixen si el fuet que han comprat està o no embotit en tripa natural i per això no saben si han de conservar-ne o no la pell. “Jo penso que cal mantenir-la perquè així s’aconsegueix un cruixent essencial. Si la treus, tens la sensació d’estar menjant un tros de carn”.

Pau Arboix, elaborador de la prestigiosa marca Sendra, especialitzada en llonganissa, és partidari de treure’n sempre la pell. Arboix posa èmfasi en la diferència entre la pell culana o preculana (la del tram final de l’intestí) que s’utilitza per fer llonganissa, molt més gruixuda i amb una segona capa finíssima de greix que contribueix a la llarga maduració de la llonganissa, i la que s’utilitza per al fuet, més fina. En tots dos casos és partidari d’eliminar-les per evitar els gèrmens posteriors al procés de maduració. Tot i que la seva marca és reconeguda internacionalment per la seva llonganissa –descrita pels seus competidors com el Rolls Royce dels embotits– també elabora somaies amb una capa de pell gairebé transparent que també extreu ell.

Urbici Escudé, gerent de Casa Oms, assegura que quan es parteix de tripes naturals la cosa és qüestió de gustos: “Però jo prefereixo treure-la per degustar més bé el producte i no aportar més elements que alterin el sabor. Els qui fan tastos també la treuen per degustar l’interior de manera més objectiva”.

El buquet de la floridura

Els cuiners Nandu Jubany (Can Jubany) o Sergi de Meià (Monvinic i Fastvinic) consideren que la pell natural aporta un buquet interessant.

“Jo no el pelo –assegura Jubany-, perquè la pell del fuet, com la del peix, aporta un sabor i una textura especial. Sempre que el fong sigui bo, és el perfum del fuet”. El cuiner de Calldetenes ha començat a elaborar fuet de mida petita (cobert amb tripa fina de be, com la que utilitzen per a les salsitxes) que serveix al seu restaurant com a aperitiu. Per això ha habilitat l’antiga cava de cigars, on vol aconseguir un fong natural per a aquests petits embotits que ben aviat etiquetarà amb la recepta: “carn de porcs ben criats, sal i pebre”.

Sergi de Meià explica que només es menja el fuet amb pell quan està segur que aquesta és d’origen natural. “Un dels millors records d’infantesa, al meu poble, era no només menjar-lo amb pell sinó a mossegades”.

A la vella casa familiar dels Salgot, a Aiguafreda, assegut a la taula del seu despatx, Valeri Salgot respon taxativament la pregunta: Amb o sense? “Sens dubte, a un bon fuet no se l’ha de pelar. Un tant per cent determinant del seu buquet es troba a la flora microbiana que es crea quan fermenta i la prova és que dues peces elaborades en llocs propers però on el fuet ha madurat en diferents assecadors tenen un gust diferent”.

El gastrònom Pep Palau suggereix una postura intermèdia. “Si el fuet és industrial i la pell és sintètica tregui-la perquè no té sentit mantenir-la. Si és natural, la pell té una funció més enllà d’embotir. Però si està fet amb tripa molt fina, i és molt tendre, tipus somaia, costa molt de treure-la, i no val la pena que perdi el temps. Mengi-se’l amb pell”.

Gruixut o fi

També en el gruix del tall hi ha opinions per a tots els gustos. Palau el prefereix més gruixut com més tendra sigui la peça, i Escudé diu que a ell li agrada que els talls de llonganissa siguin fins i el fuet més gruixut, i sempre tallat al biaix. “Però he conegut excel·lents gourmets que prefereixen el contrari”.

Per Salgot, les possibilitats són múltiples: “Pots menjar un tall molt fi buscant unes característiques o menjar-lo a daus i buscar-ne d’altres”.

Des de Casa Tarradellas l’única recomanació a l’hora de tallar-lo, també, fer-ho al biaix.

La ratafia, licor de territori

A petició d’en Josep Farrés de La Trobada de Ripoll, he buscat una veu autoritzada, la d’en Màrius Fuertes, enòleg, per parlar de la ratafia.
En Josep i el seu germà Xavier són afeccionats a l’elaboració de productes artesanals, ara mateix ho intenten amb la cervesa. Si el resultat és bo, mirarem d’explicar-vos-ho.

Acompanyada de mites i llegendes la ratafia perviu com a producte català lligat al calendari i al pes de la tradició. S’elabora a licoreries i cases particulars simbolitzant territori, costum i gastronomia. Des de l’àmbit més rural s’ha estès com a licor autòcton de sobretaula.
Poc després del solstici, amb la nit més curta, l’inici de l’estiu portava la Catalunya Vella a sortir amb delit a buscar les nous verdes, base imprescindible per iniciar el ritual de la ratafia. De fet, encara ho fa. Ratafiaires d’arreu cullen pels volts de Sant Joan herbes aromàtiques i nous verdes per fer la seva ratafia segons mana la tradició.

L’elaboració casolana d’aquest licor encara és ben viva. Com ho és la producció que en surt cada temporada de les empreses que han fet de la ratafia el seu sistema de vida.
Sigui a la planta d’elaboració d’una d’aquestes o al pati de qualsevol llar, aquest beure històric sorgeix d’una fórmula que torna una i mil vegades amb el pas dels anys. Sempre igual, però amb una infinitud de matisos que, com tot allò que esdevé viu als sentits, fa impossible trobar dos productes o dues anyades calcades. Com les preparacions culinàries de tota la vida.  A totes les cases es fa (o s’ha fet) escudella, arròs a la cassola o fricandó. La base és la mateixa però no n’hi ha dues d’iguals.

La recepta bàsica de la ratafia implica disposar de les esmentades nous verdes, herbes aromàtiques i remeieres, aiguardent o anís, sucre i aigua per rebaixar fins a ajustar el grau alcohòlic final de consum.
El paper de les herbes és fonamental. La combinació i sinergia dels seus principis aromàtics generen secrets i particularitats que afegeixen un punt de mística al conjunt. La llista és llarga i s’hi barregen espècies, fruites i flors. Nou moscada, anís estrellat, canyella, menta, marialluïsa, farigola, sajolida, hisop, sàlvia, clau, romaní, poniol, tarongina, camamilla, herba de Sant Joan, flor de magnòlia i saüc, clau d’espècie, ginebró, pell de taronja… fins a més d vuitanta. Un cop seleccionades es deixen assecar lleugerament i se’n fan trossos.

Les nous, comptant-ne tres o quatre per cada litre d’aiguardent, també són trossejades per, juntament amb les herbes, anar-les posant en garrafes de vidre on hi trobaran l’aiguardent.
Es remena i es deixa ben tapada a sol i serena perquè maceri durant quaranta dies.
Entrat el mes d’agost la simbiosi ha donat un líquid d’aromes penetrants. És el moment de colar-lo.
La quantitat de xarop de sucre a afegir-hi dependrà de si l’aiguardent emprat és sec o dolç.
En qualsevol cas es tracta d’una operació facultativa. Un parell de mesos de repòs portaran a un aspecte de caramel fosc i brillant que dirà que el licor està llest.

A partir d’aquesta preparació bàsica les variacions possibles són incomptables. A El llibre de la ratafia (Jaume Fàbrega – Cossetània) se’n detallen unes quantes i es diu que el primer tast pot ser després de Nadal, tot i que hi ha qui ja el fa per Tots Sants.
A nivell més professionalitzat, els períodes de maceració són variables segons el tipus de ratafia i pot haver-hi un procés d’envelliment en fusta.
La quantitat de sucre ha tingut tendència a ser rebaixada amb el pas dels anys, trobant-se avui entre els 200 i 300 grams per litre. Pel que fa a graduacions alcohòliques se’n poden trobar entre els 23 i els 30 o 32º.

Itàlia i Jacint Verdaguer

En l’àmbit d’allò llegendari es diu que a Itàlia ja es feia ratafia al tombant del segle X, tot i que la referència documental més antiga data de principis del XVII. Com la majoria de licors i aiguardents, aquesta també gaudiria de la tradició monàstica, que va perfeccionar i servar al llarg de segles les de fixar aromes a l’alcohol, fins que la gent del carrer va començar a fer-se els seus licors i beuratges amb l’objectiu primigeni de guarir-se de les dolences de l’època.
El pas del temps va dur els licors a ser eina socialitzadora per també conferir-los, més endavant, un component clarament hedonista.

D’altra banda, Jacint Verdaguer va escriure que tres bisbes catalans reunits en un mas per discutir algun assumpte del seu interès arribaren a l’acord amb la boca ben seca, per la qual cosa demanaren al masover que els servís un beure. Sorpresos pel sabor d’allò que es van portar a la boca van demanar-li al bon home de què es tractava, rebent com a resposta un “no té nom”.
Sense deixar passar l’ocasió i d’acord amb el resultat de la trobada els clergues prengueren la segona decisió del dia. Aquella beguda es diria rata fiat (queda firmat).

Des d’un punt de vista més científic, però, el lingüista Joan Coromines opina que el nom prové del crioll de les Antilles franceses. I el Diccionari del Vi i del Beure, de Joan Maria Romaní Olivé, parla de ratafia, ratassia i ratacia.

Àmbit geogràfic

L’arrelament territorial i cultural de la ratafia a Catalunya és manifest. La Garrotxa, Osona, l’Empordà, el Gironès, la Selva, el Ripollès, el Pallars, l’Alt Urgell, el Vallès, la Segarra i les Garrigues són zones especialment tocades per la tradició d’aquest licor.
A Menorca i a Occitània també en fan, i a la Vall d’Aran tenen l’aigua de nodes (aigua de nous). A Itàlia elaboren el nocino i des del 1978 tenen l´Ordine del Nocino Modenese, a França fan una mistela amb raïm de l´AOC Champagne coneguda com a ratafia o Pineau des Charentes, i a Suïssa, Polònia, Lituània, Bolívia o Austràlia es poden provar licors macerats assimilables.
El Departament d’Agricultura, Alimentació i Acció Rural de la Generalitat de Catalunya preveu des del 1998 la Denominació Geogràfica Ratafia Catalana, que comprèn tot el territori de Catalunya.

El tast d’un producte de rebost

La ratafia acaba sent en molts casos un beure de capçalera. Com el cava o els vins dolços, a voltes esdevé permanent al rebost, com si fes cosa estar-ne sense. En Salvador Garcia- Arbós, periodista, fill de la comtal vila de Besalú i gran ratafiaire, escriu: “La ratafia és filla de contrastos. D’herbes d’un paisatge sec, de màquia mediterrània.
I de noguers –nogueres, si voleu– fills de baguenys humits i poc resistents a la sequera.
I de quaranta dies de sol i serena… La gràcia de cada ratafia dependrà de la saviesa i de la sensibilitat de cada fabricant a l’hora de seleccionar les herbes i espècies, i la quantitat de cadascuna que hi posarà”.

Indiscutiblement es tracta de quelcom més que un licor. S’hi combina la destresa procedimental amb una picardia sana que fa vives les receptes. Molt probablement cap altre licor manté com la ratafia aquesta dualitat que la fa ser elaborada tant per experts licoristes com per ratafiaires domèstics.

Fosca, d’un atractiu color de caramel o sucre candi, combina una base dolça amb unes notes amargants matisades per tocs delicats d’aromes herbàcies. És bona per prendre-la tot l’any, tot i que ben entrada la tardor sempre fa gràcia tastar-ne la nova. Durant l’hivern, presa a temperatura ambient, fa bones les sobretaules i els moments de reflexió als quals un pot veure’s abocat quan el fred rigorós es manifesta a l’altre costat de la finestra. Quan fa calor, un vas ample i un parell de glaçons és tot el que es necessita per gaudir-ne.

La simplicitat d’un macerat de nous i herbes que evoluciona cap a la complexitat que li atorga la singularitat de cada elaborador. Potser és aquesta una de les raons que ha mantingut la vigència d’aquest licor al llarg dels anys, per damunt de productes d’aparició molt més recent i d’altres que, tot i històrics, no s’han conservat al rebost.

La maceració

La ratafia és un licor de maceració. Amb aquest procés s’extreuen les aromes de plantes, espècies, fruites i flors quedant fixades en el macerant, que sol ser un aiguardent.
El procés es desenvolupa a temperatura ambient. Aquest sistema de fabricació de licors no implica la generació ni la concentració d’alcohol, com en les fermentacions i destil·lacions, processos clarament de més complexitat.

Un maridatge dolç

La ratafia ha estat companya històrica de postres i reunions de mitja tarda. Avui es pren amb gelats, flams i recuits. També s’incorpora a receptes de la cuina més creativa.
Ara bé, des de temps reculats ha maridat amb gran encert amb galetes, coques, llepolies i pastissets diversos, també farcits amb crema, cabell d’àngel o massapà.
Prenent com a exemple les ratafies Bosch a la comarca d’Osona i Russet a la Garrotxa, els complements possibles no en són pocs.
Teules, crocants, ametllats i pralinets de Sta. Coloma de Farners, panadons de la Terra Alta, capricis d’Amer, moixaines i carícies ripolleses, taps de Cadaqués, capsetes i orelletes de les Terres de l’Ebre, jaumets de St. Hilari, galetes del Maginet, tortada de Banyoles, flaones empordaneses, punyetes de Roquetes, xuixos de Girona, pa de neu de la Cerdanya…
I melindros, carquinyolis, bunyols (o brunyols), castanyes torrades, moniatos al caliu, panellets, braços de gitano, coques de forner, també amb llardons, neules, torrons, tortells de full o brioix…

Ratafia RUSSET, Olot           Ratafia Bosch, Sant Quirze de Besora

El vi negre és bo per a la circulació

Els compostos fenòlics del vi negre tenen efectes beneficiosos independents de l’alcohol sobre marcadors de l’aterosclerosi

Un assaig clínic publicat a The American Journal of Clinical Nutrition (AJCN), encapçalat per metges i investigadors del Servei de Medicina interna de l’Hospital Clínic de Barcelona i l’IDIBAPS, compara en pacients d’alt risc cardiovascular els efectes del vi amb els efectes del vi desalcoholitzat, una variant comercial a la qual se li ha extret l’alcohol. S’avalua així per separat l’efecte de l’etanol i el dels compostos fenòlics del vi negre sobre l’expressió de biomarcadors d’inflamació relacionats amb l’aterosclerosi. El Dr. Ramon Estruch, investigador de l’IDIBAPS i professor de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona, és el darrer signant d’aquest treball i la Dra. Gemma Chiva-Blanch, del mateix centre, n’és la primera. El treball s’ha desenvolupat en el marc del CIBER de Fisiopatologia de l’Obesitat i Nutrició (CIBERobn).

Nombrosos estudis apunten que el consum moderat de vi té efectes beneficiosos per a la salut. L’aterosclerosi es considera actualment una malaltia inflamatòria de baix grau de les parets de les artèries, que es pot veure alleugerit per un consum moderat de vi. El que no s’ha pogut aclarir és en quina mesura aquests beneficis són deguts als compostos fenòlics del vi, independentment de la ingesta d’alcohol. Aquests compostos són els responsables del sabor, el color i la textura en boca del vi.

El treball publicat per investigadors de l’IDIBAPS – Hospital Clínic és el primer assaig clínic randomitzat que estudia de forma separada els efectes del vi negre i la seva variant sense alcohol sobre els estadis inicials de l’aterosclerosi. L’estudi es va fer amb 67 homes voluntaris amb un elevat risc cardiovascular. Aquests individus es van separar en tres grups que van rebre durant quatre setmanes 30g d’alcohol per dia de vi negre, el volum equivalent en forma de vi sense alcohol o bé l’equivalent a 30g d’alcohol per dia de ginebra. Durant aquest període de temps es van anar recollint mostres cel·lulars i serològiques per estudiar l’evolució de diversos biomarcadors, de l’expressió de molècules d’adhesió i de citocines inflamatòries relacionades amb la malaltia.

Els resultats suggereixen que tant l’etanol com els components no alcohòlics contribueixen per separat als efectes antiinflamatoris del vi negre. Els components fenòlics serien els responsables de modular l’expressió de molècules d’adhesió als leucòcits, mentre que tant l’etanol com els polifenols del vi modificarien la presència de mediadors solubles de la inflamació en pacients amb elevat risc cardiovascular. Aquests efectes podrien contribuir als beneficis que s’atribueixen al vi en la millora de les fases inicials i la progressió de l’aterosclerosi.

http://www.idibaps.org

La Fonda d’Alpens

Hem tornat al Lluçanès, a La Fonda d’Alpens, ja varem acostar-nos-hi el mes passat i feien vacances, però perseverem i hem tornat.
L’ambient de La Fonda és quotidià, proper i entranyable, cap estirabot de disseny i modernitat. D’entrada l’element que més crida l’atenció és la puela, estri ben agraït avui que és un dia d’hivern, res a veure però, amb l’entrada d’aire siberià de fa uns dies, tot i que potser ara fa més fred, eh, Sr. Molina?
Som matiners, avui però, només en Jordi Suriñach i en Xavier Massós s’han llevat i hem estat els primers clients, al cap de poc el menjador s’ha emplenat de parroquians amb la gana feta.
Hem esmorzat de cassola, un plat mig i mig de tripes i peus de porc. Les tripes, que no callos, gruixudes, generoses i amb un suc consistent i un punt picant. Els peus ben cuits, amb pèsols.
Tot plegat degustat amb gran aprovació i finalitzat amb cafè i copa.

Si voleu saber més coses d’Alpens, com per exemple del seu ferrer, consulteu http://www.dalpens.com d’en Lluís Suriñach.

Llesques de pa torrat

Amb aquest onada de fred siberià, més o menys tolerada depenent de la comarca, val la pena recordar un petit plaer com és una bona torrada. Una llesca de pa tallada a ma, torrada amb foc de llenya i una mica d’oli d’oliva, pel meu gust amb un gra d’all refregat i una mica de sal. Si és amb foc a terra en un entorn agradable i per esmorzar, ja ho considero immillorable, em recorda la meva infantesa quan per berenar també menjàvem torrades amb oli i sucre.
Tot plegat però, no vol dir que no les puguem acompanyar amb alguna cosa més consistent i un bon vi de la terra.

Però trobo que en Josep M. Espinàs ho explica molt millor a Del rebost i de la taula.
“Jo em considero “marcat” per una infantesa, i una adolescència, presidides pel pa amb oli. N’he menjat molt, i no me n’he cansat. Amb quina satisfacció he repartit el rajolí d’oli per la llesca, i després he premut la llesca en tots els sentits perquè l’oli impregnés el màxim volum de pa… i absorbís les engrunes de sal. I quants de plats no he escurat, amb un rigor i una perfecció que, si en comptes d’aplicar-los al pa amb oli els hagués dedicat a qualsevol feina, avui seria una persona admirada pel seu treball.
“Encara avui dia, sovint, menjo pa amb oli, i a vegades després d’haver fet els honors a un plat important; no es tracta pas d’un cas de gana, i per això penso que pot ser el que en diríem una “fixació” infantil, el gust de retrobar una solidesa elemental.”

I en Narcís Comadira, a Fórmules magistrals o acaba de reblar.
“Hi ha a qui li agrada torrat. Això ja no és exactament pa amb oli. Això és una torrada amb oli, que és una sofisticació i que és excel·lent i que, a més, admet ja el luxe gloriós de l’assumpte, que és fregar-hi amb una certa displicència un gra d’all o refregar-l’hi amb violència, segons els gustos o els estómacs o les obligacions socials a què ens vegem condemnats en les hores següents al requisit.
“La barreja aromàtica de l’all i l’oli i el pa calent, el granet de la sal que la llengua dissol, la musiqueta del cruixir de la torrada, tot fa un conjunt d’una confortabilitat extrema. Si la torrada, a més, l’hem feta al caliu i ens la mengem a la vora del foc, si tanquem els ulls i una mica de fum de la llar se’ns posa a la pell i fem aquella olor que en diem de gitano, llavors podem retrocedir al fons de totes les nostres arrels medievals, a l’època fundacional d’aquest país, quan Oliba, cavalcant d’aquí i d’allà, fundava monestirs, renyava la seva germana o s’empescava els seus sermons, encara en un llatí prou estilísticament ambiciós.”

Troussejant

Perquè pugueu conèixer el Baix Camp de primera ma i amb l’accent de l’Alforja, en JERKOUT us presenta el seu blog. Allà baix també saben cuidar-se i començar l’any com Déu mana. A més és un gourmant de bona crítica. http://troussejant.blogspot.com

 

 

Ginebre, ginebró, ginebra

Ahir vespre varem poder assaborir, al bar L’Abadia de Sant Joan de les Abadesses, un tast de gintònics, organitzat per en Jose Alguacil @cansalada i impartit per en Jordi Millán de @GintonicCat.
Un tast de ginebres, tòniques i la seva combinació en una vetllada distreta i didàctica que ens permetrà valorar molt més aquesta beguda que tant de moda s’ha posat. Això si, aquest gran reedescobriment del gintònic només a estat a Catalunya i España. Però, alerta! El trending són els vodkas.

Us presento la breu història del gintònic explicada per Gintònic.cat

Per conèixer l’origen del gintònic ens hem de situar a l’Índia del segle XIX. En aquella època, els colons britànics per evitar agafar la malària prenien quinina com a medicina preventiva. Preparaven una barreja amb quinina extreta dels arbres de la febre, aigua i aromatitzants. Més tard, van substituir l’aigua per la soda, per fer-la més digerible. Aquesta barreja era anomenada Indian Water Tònic. Finalment, vist que la barreja era tant extremadament dolenta, van començar afegir-hi l’alcohol que havien portat de la seva terra, la ginebra. I és en aquest moment que neix el Gintònic. Aquesta barreja, en poc temps va passar de ser una medicina preventiva a una beguda refrescant i social i, ja a l’any 1870, la mescla d’Indian Water tònic amb ginebra era més que coneguda. Actualment, és una de les begudes més conegudes i consumides i la podem trobar a qualsevol bar on anem. El gintònic es pot preparar d’infinites maneres. No obstant això, un gintònic, tot i la senzillesa aparent de la seva preparació, pot variar moltíssim en funció de qui i com hagi estat elaborat. I és que un gintònic ben fet pot ser una meravella per al paladar, però un gintònic mal preparat es convertirà en un combinat vulgar, alcoholitzant i imbevible.

Història de la ginebra

L’origen de la ginebra es remunta al s.XVI, quan un Catedràtic de medicina de la Universitat de Leiden (Holanda) elabora per primera vegada un producte anomenat Jenever, que ell recepta com a diürètic. Així doncs, podem afirmar que la ginebra neix a Holanda i agafa popularitat gràcies a l’expansió comercial dels holandesos durant els segles XVI i XVII. Va ser en les múltiples guerres contra els habitants de la zona que els soldats anglesos van conèixer aquest beuratge i li van escurçar el nom: ells l’anomenaven GIN. És des d’aquest moment, els anglesos van començar a elaborar la seva pròpia ginebra. No obstant això, a Anglaterra, en aquell moment, era una beguda poc elegant ja que estava de moda el Brandy francès. Més tard, l’any 1688, l’holandès Guillem d’Orange s’erigí rei d’Anglaterra, i un dels seus primers dictàmens fou el de prohibir la importació d’un gran nombre de begudes estrangeres -entre elles el Brandy Francès. Això va incrementar l’interès per la ginebra, i d’aquesta manera, doncs, és quan els anglesos comencen a destil·lar el beuratge, tant de forma legal com il•legal. És, també, quan el seu consum creix d’una forma desmesurada convertint-se en beguda nacional. L’any 1736, el parlament aprovà la Llei de la Ginebra (Gin Act) amb l’objectiu d’intentar controlar la venta indiscriminada de la beguda, però, tot i així, segueixen existint al país moltes destil·leries il·legals. Aquesta llei –tal i com va passar segles més tard a Amèrica amb la llei seca-, va ser un autèntic fracàs, ja que va donar origen a un gran comerç clandestí i amb productes de molt baixa qualitat. D’altra banda, l’any 1800, els oficials de la Marina Real i la Marina mercant Anglesa van introduir els seus costums i hàbits de veure ginebra als diversos ports on paraven amb els seus vaixells, contribuint així a popularitzar aquesta beguda arreu del món. Actualment, doncs, la Ginebra es troba entre les begudes més venudes del món i després del whisky i el Vodka és la que compta amb un consum més elevat.

Història de la tònica

Originàriament, la tònica era una beguda que només estava composta per aigua amb gas i una gran quantitat de quinina. Els efectes medicinals de la quinina van fer que aquest aromatitzant amarg s’afegís a la beguda per obtenir una medicina contra la malària. Per tant, no és d’estranyar que el consum d’aquesta beguda sigui originari del sud d’Àsia i Àfrica, on aquesta malaltia és endèmica. Avui en dia, però, la majoria de tòniques que trobem al mercat contenen menys quantitat de quinina i com a conseqüència són menys amargues. A més, la tònica que nosaltres coneixem no només conté aigua amb gas i quinina, sinó que també s’hi afegeixen edulcorants. Des de 2005, han començat a aparèixer al mercat un nou tipus de tòniques: les anomenades tòniques Premium. Aquest tipus de beguda fa èmfasi en l’ús de quinina natural, aigües de manantials i edulcorants naturals per tal d’aconseguir tòniques de molta més qualitat que permetin la seva combinació amb les ginebres Premium que ja fa anys estan al mercat.

http://www.gintonic.cat/

facebook.com/gintonic.cat

Albert Bosch completa la proesa

L’aventurer santjoaní és el primer català en travessar l’Antàrtida des de la costa fins al pol sud sense assistència després de recórrer 1.155 quilòmetres en 67 dies. “He trobat més fàcil pujar a l’Everest que això” ha declarat pocs minuts després d’assolir l’objectiu

                                 Albert Bosch dedicant a tots els seus amics la proesa. Foto: Pol Sud 1911-2011

Proesa titànica d’Albert Bosch. L’aventurer santjoaní ha esdevingut el primer català en creuar l’Antàrtida des de la cosa fins al pol sud sense assistència després de recórrer 1.115 km en 67 dies. Per aconseguir assolir el seu objectiu aquest dimecres ha encadenat dues jornades amb més de 30 km dormint tant sols tres hores.
El santjoaní ho ha donat tot per arribar al punt més sud del planeta. Necessitava ser-hi abans del vespre per poder agafar una avioneta fins a la base Union Glacer -on va començar el recorregut-. Si no ho hagués aconseguit hauria hagut d’esperar fins al dia 7.
De fet, la 67a etapa ha estat espectacular. Més de 12 hores per recórrer 35 km. Només arribar l’ha anat a buscar un aragonès que li ha ofert una cervesa i formatge per celebrar la gesta. En declaracions a Catalunya Ràdio ha admès estar “triturat” i ha reconegut que és un dels projectes més durs a nivell mental on ha participat. “He trobat més fàcil pujar a l’Everest que això” ha afirmat.
L’aventura d’Albert Bosch es va convertir en proesa després d’un inici d’expedició marcat per una tempesta que els va tenir aturats a la tenda durant 13 dies i la posterior lesió del ribetà Carles Gel. Malgrat haver preparat l’expedició en companyia, el santjoaní va decidir continuar en solitari malgrat els riscos que suposava. Aquest fet, per exemple, el va obligar a carregar més pes perquè el seu company de viatge duia material imprescindible per a la travessa del qual no ha pogut prescindir per acabar el viatge.
La travessia, que s’ha pogut seguir al minut gràcies al sistema Racetracker , ha suposat fer més de 2,3 milions de passes pel solitari continent blanc.

                                 Albert Bosch ha completat la seva proesa antàrtica. Foto: Pol Sud 1911-2011

Notícia de El Ripollès 04.01.12

El Grog

Un desembre, en un bar a Paris vaig descobrir el grog, una beguda adient pel fred, calenta i revitalitzant. Comodament assegut davant el Beaubourg, em prenia una copa amb tota la placidesa del viatger que gaudeix d’un ambient mític.

El grog fou usat per la marina britànica com a forma de reduir el consum de rom per part del mariners, i per que els soldats que havien de combatre a la mar, es mantinguessin suficientment conscients com per enfrontar-se als temibles combats; va romandre part de la ració diària de menjar fins 1970. De fet, l’etimologia de l’adjectiu grogui (de groggie), situa la paraula en la definició del estat en el que restaven els que abusaven del grog.

Ingredients:
Rom negre
Una cullerada de sucre
Suc de llima
Una branca de canyella o clavell (o clau) d’espècia
Aigua bullent
Es barregen els ingredients, i s’afegeix aigua bullent fins omplir el got.