Ginebre, ginebró, ginebra

Ahir vespre varem poder assaborir, al bar L’Abadia de Sant Joan de les Abadesses, un tast de gintònics, organitzat per en Jose Alguacil @cansalada i impartit per en Jordi Millán de @GintonicCat.
Un tast de ginebres, tòniques i la seva combinació en una vetllada distreta i didàctica que ens permetrà valorar molt més aquesta beguda que tant de moda s’ha posat. Això si, aquest gran reedescobriment del gintònic només a estat a Catalunya i España. Però, alerta! El trending són els vodkas.

Us presento la breu història del gintònic explicada per Gintònic.cat

Per conèixer l’origen del gintònic ens hem de situar a l’Índia del segle XIX. En aquella època, els colons britànics per evitar agafar la malària prenien quinina com a medicina preventiva. Preparaven una barreja amb quinina extreta dels arbres de la febre, aigua i aromatitzants. Més tard, van substituir l’aigua per la soda, per fer-la més digerible. Aquesta barreja era anomenada Indian Water Tònic. Finalment, vist que la barreja era tant extremadament dolenta, van començar afegir-hi l’alcohol que havien portat de la seva terra, la ginebra. I és en aquest moment que neix el Gintònic. Aquesta barreja, en poc temps va passar de ser una medicina preventiva a una beguda refrescant i social i, ja a l’any 1870, la mescla d’Indian Water tònic amb ginebra era més que coneguda. Actualment, és una de les begudes més conegudes i consumides i la podem trobar a qualsevol bar on anem. El gintònic es pot preparar d’infinites maneres. No obstant això, un gintònic, tot i la senzillesa aparent de la seva preparació, pot variar moltíssim en funció de qui i com hagi estat elaborat. I és que un gintònic ben fet pot ser una meravella per al paladar, però un gintònic mal preparat es convertirà en un combinat vulgar, alcoholitzant i imbevible.

Història de la ginebra

L’origen de la ginebra es remunta al s.XVI, quan un Catedràtic de medicina de la Universitat de Leiden (Holanda) elabora per primera vegada un producte anomenat Jenever, que ell recepta com a diürètic. Així doncs, podem afirmar que la ginebra neix a Holanda i agafa popularitat gràcies a l’expansió comercial dels holandesos durant els segles XVI i XVII. Va ser en les múltiples guerres contra els habitants de la zona que els soldats anglesos van conèixer aquest beuratge i li van escurçar el nom: ells l’anomenaven GIN. És des d’aquest moment, els anglesos van començar a elaborar la seva pròpia ginebra. No obstant això, a Anglaterra, en aquell moment, era una beguda poc elegant ja que estava de moda el Brandy francès. Més tard, l’any 1688, l’holandès Guillem d’Orange s’erigí rei d’Anglaterra, i un dels seus primers dictàmens fou el de prohibir la importació d’un gran nombre de begudes estrangeres -entre elles el Brandy Francès. Això va incrementar l’interès per la ginebra, i d’aquesta manera, doncs, és quan els anglesos comencen a destil·lar el beuratge, tant de forma legal com il•legal. És, també, quan el seu consum creix d’una forma desmesurada convertint-se en beguda nacional. L’any 1736, el parlament aprovà la Llei de la Ginebra (Gin Act) amb l’objectiu d’intentar controlar la venta indiscriminada de la beguda, però, tot i així, segueixen existint al país moltes destil·leries il·legals. Aquesta llei –tal i com va passar segles més tard a Amèrica amb la llei seca-, va ser un autèntic fracàs, ja que va donar origen a un gran comerç clandestí i amb productes de molt baixa qualitat. D’altra banda, l’any 1800, els oficials de la Marina Real i la Marina mercant Anglesa van introduir els seus costums i hàbits de veure ginebra als diversos ports on paraven amb els seus vaixells, contribuint així a popularitzar aquesta beguda arreu del món. Actualment, doncs, la Ginebra es troba entre les begudes més venudes del món i després del whisky i el Vodka és la que compta amb un consum més elevat.

Història de la tònica

Originàriament, la tònica era una beguda que només estava composta per aigua amb gas i una gran quantitat de quinina. Els efectes medicinals de la quinina van fer que aquest aromatitzant amarg s’afegís a la beguda per obtenir una medicina contra la malària. Per tant, no és d’estranyar que el consum d’aquesta beguda sigui originari del sud d’Àsia i Àfrica, on aquesta malaltia és endèmica. Avui en dia, però, la majoria de tòniques que trobem al mercat contenen menys quantitat de quinina i com a conseqüència són menys amargues. A més, la tònica que nosaltres coneixem no només conté aigua amb gas i quinina, sinó que també s’hi afegeixen edulcorants. Des de 2005, han començat a aparèixer al mercat un nou tipus de tòniques: les anomenades tòniques Premium. Aquest tipus de beguda fa èmfasi en l’ús de quinina natural, aigües de manantials i edulcorants naturals per tal d’aconseguir tòniques de molta més qualitat que permetin la seva combinació amb les ginebres Premium que ja fa anys estan al mercat.

http://www.gintonic.cat/

facebook.com/gintonic.cat

Albert Bosch completa la proesa

L’aventurer santjoaní és el primer català en travessar l’Antàrtida des de la costa fins al pol sud sense assistència després de recórrer 1.155 quilòmetres en 67 dies. “He trobat més fàcil pujar a l’Everest que això” ha declarat pocs minuts després d’assolir l’objectiu

                                 Albert Bosch dedicant a tots els seus amics la proesa. Foto: Pol Sud 1911-2011

Proesa titànica d’Albert Bosch. L’aventurer santjoaní ha esdevingut el primer català en creuar l’Antàrtida des de la cosa fins al pol sud sense assistència després de recórrer 1.115 km en 67 dies. Per aconseguir assolir el seu objectiu aquest dimecres ha encadenat dues jornades amb més de 30 km dormint tant sols tres hores.
El santjoaní ho ha donat tot per arribar al punt més sud del planeta. Necessitava ser-hi abans del vespre per poder agafar una avioneta fins a la base Union Glacer -on va començar el recorregut-. Si no ho hagués aconseguit hauria hagut d’esperar fins al dia 7.
De fet, la 67a etapa ha estat espectacular. Més de 12 hores per recórrer 35 km. Només arribar l’ha anat a buscar un aragonès que li ha ofert una cervesa i formatge per celebrar la gesta. En declaracions a Catalunya Ràdio ha admès estar “triturat” i ha reconegut que és un dels projectes més durs a nivell mental on ha participat. “He trobat més fàcil pujar a l’Everest que això” ha afirmat.
L’aventura d’Albert Bosch es va convertir en proesa després d’un inici d’expedició marcat per una tempesta que els va tenir aturats a la tenda durant 13 dies i la posterior lesió del ribetà Carles Gel. Malgrat haver preparat l’expedició en companyia, el santjoaní va decidir continuar en solitari malgrat els riscos que suposava. Aquest fet, per exemple, el va obligar a carregar més pes perquè el seu company de viatge duia material imprescindible per a la travessa del qual no ha pogut prescindir per acabar el viatge.
La travessia, que s’ha pogut seguir al minut gràcies al sistema Racetracker , ha suposat fer més de 2,3 milions de passes pel solitari continent blanc.

                                 Albert Bosch ha completat la seva proesa antàrtica. Foto: Pol Sud 1911-2011

Notícia de El Ripollès 04.01.12

El Grog

Un desembre, en un bar a Paris vaig descobrir el grog, una beguda adient pel fred, calenta i revitalitzant. Comodament assegut davant el Beaubourg, em prenia una copa amb tota la placidesa del viatger que gaudeix d’un ambient mític.

El grog fou usat per la marina britànica com a forma de reduir el consum de rom per part del mariners, i per que els soldats que havien de combatre a la mar, es mantinguessin suficientment conscients com per enfrontar-se als temibles combats; va romandre part de la ració diària de menjar fins 1970. De fet, l’etimologia de l’adjectiu grogui (de groggie), situa la paraula en la definició del estat en el que restaven els que abusaven del grog.

Ingredients:
Rom negre
Una cullerada de sucre
Suc de llima
Una branca de canyella o clavell (o clau) d’espècia
Aigua bullent
Es barregen els ingredients, i s’afegeix aigua bullent fins omplir el got.

Can Toni Petit, de Vic

L’expressió “bar de polígon” o “restaurant de polígon” s’utilitza a vegades en un sentit despectiu, per referir-se a establiments on prima la rapidesa en el servei i l’economia de preu per damunt de la qualitat. Com en tot, però, hi ha excepcions, i en els polígons també s’hi troben llocs on es pot menjar molt bé sense perdre les altres qualitats. A Vic, sense anar més lluny, val la pena acostar-se fins al polígon de Mas Beuló i buscar-hi can Toni Petit, un bar-restaurant molt conegut a tot Osona, per fer-hi un esmorzar de forquilla. Això és el que hem fet aquest dilluns situat enmig del periode de Nadal, circumstància que ens ha permès trobar un menjador més tranquil del que sol ser habitual en un dia feiner.

L’estovalla que hi ha sobre les taules, que posa a la nostra vista un llarg llistat de plats, i un ràpid cop d’ull a les taules dels comensals veïns ja denoten que can Toni Petit és de referència per als esmorzars de forquilla. Els dos integrants de l’expedició hem optat per un bacallà a la llauna i per uns peus de porc, tots dos excel·lentíssims. En el cas del qui escriu, el bacallà era perfectament guisat, amb el punt just de sal (no hi ha res pitjor en el món del bacallà que trobar-se’l insípid), una consistència ben melosa, i acompanyat d’ous i panses com si ja estiguessim anticipant la Quaresma. Hem pres nota de les truites de camasecs, entre molts altres plats, per a una propera ocasió. Avui hem acompanyat els plats amb la humil combinació de vi i gasosa, que potser hauríem de reivindicar… Al cap i a la fi, els italians han fet un vi gasificat horrorós, li han posat l’etiqueta de ‘lambrusco’ i el venen com si fos bo a tot el món!

En aquest esmorzar inaugural del 2012, ens hem assegut a taula dos comentaristes, en Jordi Vilarrodà i en Ramon Homs. Un apunt que els esmorzadors de cap de setmana hauran de tenir en compte: can Toni Petit tanca els dissabtes. Això sí, obre els diumenges de 9 del matí a 4 de la tarda. Bon profit!

El raïm de cap d’any

Que voleu que us digui, a mi els raïms de Cap d’Any m’ennueguen, tant si són pelats, sense pelar, sense grana, envasats o espremuts, tant se val. I sembla que l’origen d’aquesta tradició és a Madrid, tot i que les tradicions quan les hem adoptat ja són part del nostre corpus de costums. Malgrat tot us deitjo un millor 2012, ens caldrà.

El costum de celebrar el canvi d’any menjant quelcom es remunta a l’Imperi Romà i, d’una manera en particular, al culte relacionat amb el déu Janus, que era una deïtat bifront (lluïa dues cares, una era la d’un jove i l’altra, la d’un vell). Així, els romans entre ells s’oferien mel, dàtils i figues, aliments dolços, en definitiva, per tal que l’inici de l’any nou també fos dolç i els permetés, alhora, oblidar els disgustos de l’anterior. Aquest costum arrelà ben aviat a Europa, on, amb la mateixa finalitat, les persones s’oferien mútuament llenties, que asseguren que propicien la prosperitat econòmica, com encara es fa a molts llocs d’Itàlia.

La primera referència escrita sobre els dotze raïms apareix en la Nit de cap d’any de 1895,en aquesta data va ser el President del Consell de Ministres qui va acomiadar l’any 1895 amb raïms i champagne. L’origen de la tradició de menjar els raïms té un precedent, un bàndol municipal de l’alcalde de Madrid, José Abascal i Carredano, al desembre de 1882 per la qual s’imposava una quota d’1 duro (cinc pessetes) a tots els que volguessin sortir a rebre als Reis Mags, una tradició que servia d’excusa per ridiculitzar la nit de reis a alguns forasters que arribaven aquests dies i a els qui se’ls feia creure que calia anar a buscar als Reis Mags la matinada del 5 de gener que s’utilitzava para, a més de burlar-se d’aquests ingenus, per beure i fer quant soroll es volgués. Amb aquest bàndol José Abascal va llevar la possibilitat als madrilenys de gaudir d’un dia de festa on es permetés gairebé tot. Això, al costat del costum de les famílies acomodades de prendre raïms i xampany en el sopar de Nit de cap d’any va provocar que un grup de madrilenys decidissin ironitzar el costum burgès, acudint a la Porta del Sol a prendre els raïms al són de les campanades. Aquests són els antecedents que van donar lloc a aquest costum.

L’inici d’aquesta tradició espanyola comença, no en 1909 com es creu, sinó, almenys, al desembre de 1896 en la Porta del Sol madrilenya. La premsa madrilenya ja comentava al gener de 1897:”És costum madrileny menjar dotze raïms en donar les dotze hores en el rellotge que separa l’any sortint de l’entrant”. A l’any següent la premsa animava a aquesta tradició amb un article titulat “Els Raïms miraculosos”. La tradició marca prendre els dotze raïms als peus del rellotge de la Porta del Sol, però aquesta tradició va provocar tant interès que ja en 1903 els raïms també es menjaven a Tenerife i a poc a poc es va ser ampliant a la resta d’Espanya , encara que la tradició marca que han de prendre’s a la Porta del Sol.

Per altra banda, també Joan Amades conta -a les pàgines del Costumari Català, editat per primera vegada l’any 1950-, que “els nostres avis creien que menjar raïm per Cap d’any portava riquesa i gran ventura econòmica”. D’aquí ve, per cert,  el conegut refrany “Menjar raïms per Cap d’any/ porta diners per tot l’any”. I per això, Amades diu que, a les contrades vinateres, guardaven raïms amb gran cura, per tal de poder-ne menjar l’1 de gener. En cap lloc, però, ni ell ni en Capmany fan esment d’un costum que, tant a Catalunya com a la resta de l’Estat espanyol, ha esdevingut popularíssim. O sigui, el de menjar dotze grans de raïm, mentre sonen les dotze campanades de la nit de Cap d’any, anunciadores del traspàs d’un any a l’altre, amb la creença, per part de gairebé tothom, que això porta sort.

Una altra versió de l’origen d’aquest costum és que fou inventat el 1909, pels agricultors valencians, segons altres fonts foren catalans, que tingueren un excedent de collita de raïm i temeren que, en arribar a finals de desembre, n’haurien de llençar la meitat a les escombraries. Davant d’aquesta preocupant situació, no se’ls ocorregué res més que engegar una campanya en pro de “els raïms de la sort”. I així, aquest invent -que ja debutà amb cert èxit- s’anà escampant, de mica en mica, per tot l’Estat espanyol, aprofitant el fet que hi ha moltes persones de bona fe (diguem-m’ho així), que solen “empassar-se” tot allò que, per més estrany que sigui, hom els diu.

Bon Nadal

L’equip d’Esmorzars de Forquilla

Us presentem l’equip d’Esmorzars de Forquilla, en Jordi Suriñach, en Josep Anfruns, en Xavier massós, en Jordi Vilarrodà i en Dani Planas. Esperem que les nostres sortides i tasts us serveixin per conèixer tant la nostra cuina com el nostre país.

I aprofitem per desitjar-vos unes Bones Festes de Nadal.

Cala Cinta i 2

Avui hem tornat a cala Cinta, a aquest blog n’hem parlat abastament, el 2 de gener de 2010 la primera visita, i el 29 d’actubre de 2010 reproduïem l’article de 5 A TAULA de LA VANGUARDIA.
La Cinta no defrauda, avui unes galtes de vedella guisades, sanglar amb patates i peus de porc a la brasa, amanida amb confitat, mongetes amb rostes de cansalada, cafès i un xic de whisky. Pel fred. I també hem estat 5 a taula.
Des de quarts de nou del matí quan hem arribat, pràcticament els primers, el seguit de comensals ha estat imparable, tota una garantia.

 

El xarop de pinya d’avet

Quan el pare era jove fèiem alguna excursió a La Molina per recollir les pinyes dels avets amb el propòsit de fer-ne xarop de pinya.
Tot i la meva curta edat ja considerava que era una tasca perillosa, ell s’enfilava fins al cim dels avets per arribar a collir les pinyes més tendres, des de baix veia fimbrajar la punta d’aquells arbres altíssims pensant que es podien trencar en qualsevol moment.
El pare les anava arrencant i llençant a terra, jo les collia i anava omplint una saca. Quan ja en teníem prou agafàvem el tren i tornàvem cap a casa. A més de la dificultat física per obtenir les pinyes, també cal tenir en compte que, actualment, recollir qualsevol tipus de pinya boscana està prohibit.
El procés d’elaboració del xarop és senzill, es tracta de que les pinyes desprenguin els seu suc, es tallen les pinyes en rodanxes i, depenent de la quantitat, es poden col·locar dins un sac de tela que fa de contenidor i de filtre. Anem posant una capa de pinya i la cobrim de sucre, i així anem alternant capes. El sucre ha de ser abundant perquè es faci força xarop. Llavors només cal penjar aquest sac i deixar que el suc vagi degotant a través de la tela i recollir-lo en un recipient.
El resultat és un xarop una mica espès de color rogenc que s’ha de deixar reposar un temps i es pot guardar durant anys. De fet, com més temps passi, molt millor, perquè amb el transcurs del temps el xarop guanya en qualitat i concentració. És expectorant i diuen que va molt bé per a la tos.

Però a part del vessant curatiu, alguns restauradors andorrans com Michel Baylocq (El cresper, Encamp) l’han inclòs a la seva cuina per donar un toc diferent a una terrina de fetge gras d’ànec, endolcir una salsa d’un estofat de senglar, elaborar-ne una vinagreta, i fins i tot per fer-ne un gelat ben bo i sorprenent.

QR